Col·lapse

Només tinc una cosa al cap i milers de maneres de dir-ho. Tinc milers de paraules per escriure, per dir-te, perquè crec que no acabaria mai... 

Si hi penso perquè hi penso, i quan per una estona no hi penso torno a caure-hi i el cor em batega fort i em colpeja per dir-me que hi ets dins... 

Amb tot un estiu per davant l'únic que puc fer és intentar distreure'm, fer "això i allò" que no he fet durant el curs perquè no tenia temps, o perquè no tenia ganes... Però és que ara tampoc en tinc gaires, per moments se'm cau el món a sobre i decideixo acurrucar-me sobre el llit i escoltar música terriblement bonica, que em parli d'aquesta història que m'atrapa, que em torna les ganes d'estimar i que tant mal em fa. 

No sé si vull seguir patint, per fer que aquesta sigui l'única manera de tenir-te dins... però i si tens raó i el millor és deixar-te marxar? 

Fa temps pensava, quan torni a sentir alguna cosa així potser serà l'última vegada, perquè realment valdrà la pena... No em penedeixo d'haver pensat així, i tampoc de sentir-me com ara, perquè tenia una part de raó, igual que el meu cor té raó amb tu. 

És veritat això que és diu, que el que val la pena es fa esperar, et fa patir, però ara només em queda patir i sentir anunciar el tren pel megàfon, i veure que canvia de via... 

Com l'aigua. Com un anar i venir constant dins el meu cap boig, perdut de tant buscar-te... Inútil, desfet. Amb l'adrenalina et fas més gran, amb més força m'empenys.

Parlem d'espurnes, de motius, del que volem i del que no, del que patim o del que podríem viure... Esbós de futurs incerts, impossibles, on per poc temps seríem feliços. Paraules i incerteses que podrien ser veritat, que desitjo amb els braços oberts... 

Venus

Avui tu tens la solució. Atrevit, descarat. Amb el foc m’hagués deixat endur, m’hagués cremat, perquè avui no sento les ferides. Arrenca’m el cor, agafa’m fort, teva.

Avui tu tens la solució, i jo, perduda en el meu cap, vull sortir-ne, caure, sense frens, bogeria, fent un salt, fugint de les busques del rellotge.

Avui em cremaria, una vegada, i una altra, i una altra. Em quedaria esperant, feta cendres, un final que mai no arribaria...

Tu... no tens la solució, però avui faries, que per un instant, deixés de pensar, de sentir les veus i el mal que m’ofega. Vull perdre’m en el foc. Silenci, respiració, arrenca’m el cor... Agafa’m fort... Vull sortir d’aquí.

L’oblit de la pròpia ànima

Fa dies que no penso. Fa dies que no em sento parlar. Com si estigués perduda dins un no-res, perquè dins meu s’està creant un buit.

No sento bogeries ni lamentacions. Sento una pena terrible dins el cos, al cor. I res més.

Quan vull concentrar-me m’agafa l’ofec, i torna. Se’m fa un nus al coll, l’estomac se’m regira. I el cap em bull, m’explota i el cor segueix parat. Em trenco, i encara sóc conscient, noto com em perdo, com el dolor em maltracta i els records infinits i tendres em reboten per dins, les imatges no paren de repetir-se...

Sento la seva veu sàvia i les seves mans robustes. I sé que encara hi és. Està aquí amb mi... Però no puc evitar les llàgrimes, s’acosta... Només el vull amb mi, per sempre...

No veig la meva ànima sense la seva...

Up in flames - Coldplay