La diada

Avui era el dia perfecte, era el dia del petit gest, de les mirades intenses i dels petons llargs i dolços, apassionats. L’ocasió per dir un t’estimo, per deixar-ho ben clar, per cridar “estic enamorada de tu”. Per mirar-se amb delicadesa i amb la passió que encén el foc. Per passar-se el dia somrient perquè és una data assenyalada. Per fer viure les històries d’amor i les tendres paraules que es regalen els amants... Per demostrar al món que sempre ens quedarà l’amor fins i tot quan els somriures restin amagats, quan els pitjors dies semblin no acabar-se mai. Perquè no hi ha res més fort que veure dues ànimes fondre’s en una sola quan els sospirs es converteixen en el seu idioma, quan només la lluna en coneix els seus secrets...

Pol·len

Primavera atapeïda. Plena de colors, de música que inspira i d’històries, persones que enamoren.

Una època de l’any que em porta molts malsdecap però que tot i això m’apassiona.

Hi ha molts més detalls a l’aire i a tothom li canvia l’humor. I també som més inestables.

Estem exposats a moltes més sensacions i estem, qui més qui menys, pendents d’elles i de com els demés ho experimenten i com ens afecta a nosaltres, de què causem al nostre voltant.

Aquesta abundància pot suposar un atabalament terrible, encisador. Quan els milers de sensacions, idees, opinions brollen del nostre cap, podem arribar a construir bombes de rellotgeria. Parla l’experta.

A qui la primavera la sang li altera, li bull el cap i li estira la llengua.

Si a l’hivern covo embolics al meu cap, ara és el moment d’exprimir-los.

Per ser una època tan viva, a mi em dóna per saturar-me i anhelar la diversió, els somnis, les sensacions extremes. Aquestes últimes són les que em solen jugar males passades...

M’enamoro d’un riure estrident i pesat, de mirades que no em busquen, d’històries que em fan tornar encara més boja...

L’amor, la bellesa, la bogeria,
els colors, les històries difícils

em captiven durant la primavera.

El gesto, una sonrisa

Las sonrisas mueven el mundo. Quizás a gran escala, en grandes magnitudes, no seamos capaces de apreciarlo, pero de una persona a otra puede, incluso, crear un milagro.

Porque la inestabilidad de los mundos individuales, de las mentes de cada uno de nosotros, tiene niveles y desastres infinitamente distintos, sorprendentes.

Pero es más increíble aún que un pequeño gesto pueda calmar un temblor tremendo.

Des de aquí tienes dos alternativas: lamentar los matices que te pueden desmoronar esta alegría, o disfrutarla ahora, sin que importe si mañana sonreirás otra vez gracias al mismo gesto…

Guárdalo e intenta revivirlo a menudo. Y con el corazón abierto.

La disculpa en veu alta

“Perdona’m.”

              Cada vegada em sorprèn més la força de les paraules.

Tinc una proposta per demostrar-t’ho.

Llegeix i digues:

                                   Perdona’m.

Ara tanca els ulls a poc a poc. Mantén-los aclucats.

Agafa aire durant 3 segons.

Digues:

                                   Perdona’m.

Noto una batzegada al pit, com si l’última lletra s’emportés un trosset de la meva ànima. Una paraula que pronunciada interiorment impressiona, i que dita en veu baixa, com si fos el sospir d’un secret, et deixa sense alè...

              Amb les mans càlides em té agafada pels canells.

              Amb el cap cot només aixeca la mirada.

              Segueixo el rastre dels seus ulls en la direcció contrària i llegeixo els seus llavis.

                                   Perdona’m.

La veu se’m trenca en intentar dir-ho en veu alta...

El sentiment suprem dels hinduistes

Segons els Upanisad, els llibres sagrats de l’ hinduisme, els grans sants, profetes i gurús de la història han assolit el que es coneix com l’estat del turiya, un buit tranquil, etern i constant, que resta pacífic dins la seva pròpia grandesa.

Les persones, els humans, podem arribar a experimentar aquest estat d’harmonia i felicitat plenes, encara que sigui momentani, només un cop a la vida o es vegi perllongat gràcies a algú que ens estimem amb bogeria o per estar fent allò que realment ens apassiona.

Creus que es pot experimentar el turiya des d’un punt concret fins al final dels teus dies? O només pot ser instantani? Existeix de debò un sentiment que pugui elevar-nos a la pau absoluta?

Crec fervorosament que he arribat a experimentar el turiya, i de fet, nombroses vegades al llarg dels meus gairebé 19 anys de vida.

Mentre competeixo, durant escassos 5 minuts sento els peus fosos amb les rodes, els braços es perden entre el mallot i la purpurina i els meus ulls il·luminen la pista, seguint el ritme de la música i els passos.

Quan algú comparteix amb tu l’enamorament ple, engalanat de paraules dolces en un llenguatges inventat. L’instant precís en que dues mirades es perden en el fons de les ànimes i es sent el suau xiuxiueig de dos cors terriblement bojos d’amor.

F.I.M.E.

Visc amb el cor trencat. Ja ho dic en veu alta. El meu subconscient actua sota aquesta trencadissa, m’atura i a l’hora em porta a un futur fatalista en matèria d’amors. L’única sort que tinc és la d’haver-me tret del cap el culpable d’aquesta –la meva- gran veritat.

Perquè és cert que m’atabala només la idea d’implicar el cor. També és cert que aquella època em condiciona des de llavors, així va ser, però he aprés a conviure-hi, com el que aprèn dels errors i viu rectificant. I sóc feliç. Després de moltes línies tristes, de mirades apagades i de records incansables visc tranquil·la; m’he posat un rotlle de celo a la butxaca i el vaig canviant de tant en tant.

És cert que m’atanso a aquest escut per evitar els cors que m’envolten, que sempre fa que el meu cap vagi més enllà que el meu cos; però només en algunes ocasions.

Perquè és cert que, alhora m’aterra i alhora m’apassiona una història d’amor infinita, intensa. Perquè vaig creure que mai s’acabaria però no va arribar a ser una realitat completa, es va quedar en un somni compartit.

[....]

Hi ha moments, persones, circumstàncies, que fan que una canviï i a mi em va caure una pedra al cap que fa vacil·lar els batecs del meu cor des de fa tres anys.

Vaig donar el meu cor i la meva ànima i me les van llançar a l’esquena masegades i sense vida quan menys m’ho esperava.

[...]

Accepto la meva condició de feblesa i de limitació. Potser no és per sempre. Però sento el meu cor que de tant en tant fa saltar l’alarma de cautela i no puc fer veure que no hi és; sé tirar endavant així. Ho suporto.

Potser no visc somrient per l’amor d’un cor que m’estima, ni per entregar el meu cor a algú, però si per viure la resta de la vida i per ara, ja és suficient...

2008