Mujer, periodista y roja.

Crec que era una necessitat personal parlar sobre el debat d'ahir enfocat a les eleccions bipartidistes que tindran lloc a Espanya el dia 20 de novembre.

Volia dir moltes coses que se'm van anar acudint durant tot el debat, durant els torns de paraula dels periodistes analistes i també durant tot el dia d'avui quan ho veia repetit a les notícies o quan en sentia parlar a la gent, uns amb més coherència/coneixement de causa que altres, però ben cert és que tothom té dret a dir la seva. I no vull dir que jo tingui ple coneixement de causa, ni molt menys.

En un to neutral (s'entén que ara no em decanto per cap dels dos participants) puc dir que va ser un debat amb preguntes i respostes pactades per ambdues parts implicades i diria que esperades per la gran majoria dels espectadors. Tan esperades com la manera d'actuar dels dos "oradors" i ho poso en cometes perquè (i crec que no cal ser un entès en comunicació per adonar-se) el cap de llista del Partit Popular només va fer ús de la tinta impresa en un pilot de fulls que tenia sobre la taula i no del sentit comú que tant reclamava al seu contrincant, o més que això, no feia ús de l'educació i la llarga preparació per al debat que, se suposa, deu haver rebut. Però bé, com moltes altres coses, és una suposició, com ho és el programa del mateix Rajoy i del seu partit, que aprofito per dir, va parlar i va ser apel·lat en tot moment com si ja estigués clar que serà qui governarà durant la pròxima legislatura. També podria tenir-se com una suposició. Amb tot, el senyor Rubalcaba per part del Partit Socialista, va tenir un paper inquisidor davant d'aquest tarannà. Clarament exasperat afusellava a preguntes a Rajoy que les esquivava sense miraments. Rubalcaba defensava un PSOE totalment desfet després de dues legislatures de crisi, que vaig trobar com bé he dit inquisidor, i en molts moments massa raspós i inclús de difícil digestió.

Les grans absències: immigració, ensenyament, terrorisme, política social i política internacional. Les grans incògnites de la nit. Immigració: que se’ns menja a tots en quan a drets i només fa que augmentar el pes dels deures. Ensenyament: l’educació no és futur, ni és feina, ni és solució per la crisi, no és inversió, ni cal sotmetre’s a revisió. Terrorisme: fa dues setmanes cap organització terrorista va fer cap comunicat. Política social: no cal prestar atenció a la gestió dels grups que conviuen al territori, no és necessari millorar la relació entre conjunts. Política internacional: som i ens veuen com el cul del món, però tampoc cal fer un rentat de cara.

Vaig viure moments de molta crispació emocional, quan Rajoy regalava blasfèmies com: “Yo no leo la prensa” o “Hay muchas mujeres de mi partido que llevan sus casas muy bien”. El candidat popular encara viu en època de grisos, és una llàstima. I llàstima per nosaltres, pels estudiants de la universitat pública i sobretot pels que estudiem periodisme, que no serem llegits per les grans eminències de l’esplendorós panorama polític espanyol i tampoc se’ns tindrà en compte per això mateix, per ser de la pública. Però per altra banda cal valorar el reconeixement que afegeix a les dones, que encara que no ens sentim realitzades amb la nostra feina (en el meu cas de periodista), sempre tindrem aquesta frase en moments de crisi existencial: no puc treballar del que m’apassiona, però la casa la sé portar molt bé. Sembla mentida com gent així pot presentar la candidatura a la presidència al s. XXI i una proposta transparent (que no es veu) que no deixa res en clar, més que un auguri del que serà repressió a les llengües que conviuen a l’Estat, a les cultures i les tradicions i a les llibertats de cada comunitat i sectors de la ciutadania que no estan dins el marc polític que es va teixir en èpoques on sobrevolaven àguiles. Amb això no defenso a Rubalcaba, però d’ell no en tinc tantes queixes o si més no, no em va crispar tant com Rajoy, que es va coronar al cim dels retrògrads.

Del debat en trec una conclusió molt clara i és la desconfiança TOTAL que sento per un sistema regit per uns polítics que només vetllen per les seves pensions vitalícies i per embutxacar-se el màxim de diners a costa de la gent treballadora. Sóc dona, jove i emprenedora i tinc ganes d’estudiar i de treballar en el que m’agrada, però des de dalt només sento que opressió i tancament, un ofec que és impossible d’encaixar en els temps que corren. Em sento com a les pel·lícules quan es parlava de la llibertat que es gaudia a França, com quan es parlaven de les minifaldilles i dels moviments artístics i literaris dels altres països europeus i de la resta del món que semblava que mai arribarien.