El petit rastre

When she was just a girl she expected the world, but it flew away from her reach... So she ran away in her sleep...

Quan només era una nena somniava en tenir el món a les meves mans, però aquest desig es va allunyar... El meu somni s’escapava...

Són tantes les coses que somnies i desitges quan ets una nena que sembla que el cap no tingui mesures. És una de les coses més boniques que conservo. No tenia límits. A les tardes quan em llegien contes, quan em disfressava i m’inventava una vida diferent cada vegada. Però crec que res de tot això ha canviat, els somnis potser si, la manera de dibuixar-los, també.

Aquell esperit i aquella innocència segueixen amb mi. Cada dia tinc més ganes de seguir somniant, d’inventar-me una persona, un lloc, una professió. A vegades li poso música i li poso patins perquè vagi més ràpid. Són metes com estrelles fugaces, brillen amb força però en un tres i no res desapareixen del mapa deixant un petit rastre que tard o d’hora també s’esvaeix.

La vida et regalarà moltes coses boniques, tantes, que semblarà que no les puguis viure totes; però tranquil·la princesa, que gaudiràs de la vida com ningú si t’esforces, si mostres un somriure sincer als qui t’envoltin, si ets tu mateixa.

Segueixo essent la mateixa nena que somniava amb la vida perfecta, una vida que no té, que tot just comença a esbossar.

La mateixa que somnia amb l’amor i la sort agafades de la mà..

Los sueños

Aquella noche hacían cola los sueños, queriendo ser soñados, pero no podía soñarlos a todos, no había manera. Uno de los sueños, desconocido, se recomendaba: 

- Suéñeme, que le conviene. Suéñeme, que le va a gustar. 

Hacían la cola unos cuantos sueños nuevos, jamás soñados, pero reconocía el sueño bobo, que siempre volvía, ese pesado, y a otros sueños cómicos o sombríos que eran viejos conocidos de sus noches de mucho volar.

(Eduardo Galeano, El libro de los abrazos. Cuento: Los sueños de Helena)

És genial, un gran autor sens dubtes.

(Foto: Ángel Febrero)

Esbufecs

L’home toca el violí suaument i alguns se’l miren enfadats, doncs ja torna a ser aquí per molestar. Altres no en fan cas i mentre, jo els miro a tots i escolto. Les respiracions, els esbufecs, les cares de cansament. Estem a divendres. Mentre els observo segueixen fregant les cordes, algunes sonen estridents i desafinades. I com de costum em poso pensar en com puc descriure l’escena, en què m’inspira. Si aixeco el cap veig un avi, m’ha ensenyat la foto del seu net acabat de néixer, li he dit si volia seure i m’ha ben convençut perquè no m’aixequés. S’ha passat una estona dret i ara està explicant batalletes entretingudes a dues noies de la meva edat, que fan cara de desconcertades. Això però no fa que l’home calli i segueixi buscant temes de què parlar. Davant a l’esquerra hi ha un noi jove, amb la mirada mig adormida, que va fent gestos d’incomoditat de tan en tan. Es queda amb la boca oberta, acluca els ulls, els torna a obrir i seguint el ritme dels cascs que duu posats pica de peus al terra. No vull fixar-me en ningú més perquè a simple vista tampoc sembla que facin res extraordinari. Des que he començat a escriure s’ha anat apagant el dia. Es veu algun vaixell al mar i penso en el fred que deuen passar i m’imagino allà parada amb el constipat que porto a sobre. Estem a Arenys, amb una mica de sort només ens aturarem 10 minutets. L’avi gesticula exageradament, em poso a riure i amb els ulls plorosos d’emoció em fa que no amb el cap: “no te rias tanto”, em diu. El soroll del tren ja no es sent però la porta ha quedat oberta i passa la corrent d’aire. El noi es posa la caputxa, mira el meus peus sobre el seient i fa el mateix, arraulint-se. I s’adorm... Un home fa estona que es canvia de vagó amunt i avall i no s’està quiet. Ens movem o no?

Haig de ser a la conferència d’aquí a una estona i encara no he pensat res pel torn de preguntes... “Si disculpi, em pot dir com una persona pot oblidar un record del que no es vol desfer?”

I el periodista incrèdul em mirarà i amb veu de mare desesperada dirà: Vols fer el favor de llevar-te, que arribaràs tard?

(dissabte, 22/10/11)

Vessant somnis..

No hi ha llum. No em fa falta obrir els ulls.. tampoc puc veure més enllà d’aquell record, l’únic capaç de començar un viatge que sembla no tenir tornada. I és el mateix de sempre. Tan de bo ho veiessis amb els mateixos ulls que jo.. Si et pogués ensenyar tot el que he viscut, el que he pensat mentre tu no hi eres.. Mentre estimàvem altres persones, mentre rèiem d’altres bromes, mentre vivíem fora l’un de l’altre. Separats. Com aquell t’estimo, quan els teus ulls brillaven com mai abans els havia vist brillar, ni en el millor dels dies, aquell que no em vas respondre amb paraules però tampoc em calia.. En aquell moment vaig saber que sempre t’estimaria, que no oblidaria res del que havíem estat, i res del que hauríem d’haver estat. Els somnis i les promeses. Els gestos, les paraules. Els teus t’estimo, allò més valuós del món, llavors i sempre. La nostra música, la banda sonora de la millor història de totes. Increïble, intensa, infinita. I trenco a plorar.. Ploro quan recordo les teves mans sinceres tocant-me la galta, quan sento els teus llavis al meu front. El moment quiet, immòbil al temps, de quan m’estimaves, de quan jo era la vida per tu, i tu per mi. Quan no hi havia res més, no feia falta. Innocència i veritat, agafades de la mà. El primer amor, el més intens, el que està per sobre de totes les coses. Aquest és el meu millor record, escriu el que sóc i el que mai seré, el que vaig ser al teu costat. Un abans i un després que marquen el camí que seguirà la vida. El caràcter i la manera de fer, de pensar, de veure a les persones i de com et veuran des de fora. Records dins el calaix, en paraules sobre paper que mai has llegit i que dubto que llegeixis mai. Aquest és el meu gran tresor, el meu gran secret. La meva gran veritat, aquella que la majoria desconeix, la que tu ignores.. Sóc aquí.. I si t’estàs amb mi.. i oblidem el món? Et seguiria si tu m’ho demanessis, he cregut des de llavors que algun dia recordaries qui sóc, qui vaig ser per tu.. Continuo amb aquella il·lusió del primer dia de fer-te un món més fàcil només d’estar amb tu al matí al veure’ns tímids, en mirar-te de reüll. Com quan et deia bon dia.. Algun dia estarem ben amunt, i serà fàcil pel sol fet de tenir-nos l’un a l’altre.. Recorda que sempre tindrem el nostre amor, sempre serem tu i jo..

Aquí seguiré, estimant-te, intentant creure que no em fa mal pensar en tu abans d’adormir-me, que no em trenca l’ànima saber que vas deixar d’estimar-me, de fer-me la teva princesa. No deixaré que això s’escapi, perquè jo sense tu no sóc res.. No deixaré que això s’escapi..

Ja és massa tard, massa tard.. però segueixo penjant de la teva corda..

(dissabte, 15/10/11)

Coses d'aquestes que una no entén al llegir el diari de bon matí

LA CARTA

Inmigración y catalán - Cartes a LaVanguardia en Català | 28/10/2011

MIGUEL TORRES - Lleida

Escucho a políticos decir que la inmersión lingüística facilita la integración de los inmigrantes, cuando en realidad la enseñanza en catalán es una barrera que les dificulta la integración. Los datos de la conocida evaluación PISA son claros: los alumnos inmigrantes en Catalunya obtienen notas muy por debajo de los inmigrantes en el resto de las autonomías. ¿Acaso son menos inteligentes los alumnos extranjeros que han emigrado a Barcelona que los que han emigrado a Madrid? Es evidente que la inmersión en catalán es una complicación adicional que dificulta el aprendizaje de inmigrantes. Negarlo, como se empeñan algunos políticos, es negar los datos y la realidad.

LA RESPOSTA

Adaptació mútua

ÈRICA GÁLVEZ - Tordera

Llegint la carta de Miguel Torres (28-X-11) em plantejo una pregunta: realment importa en quina llengua s’estudiï si s’ha d’aprendre des de zero? Crec que és gràcies a filosofies com aquesta que exposa el sr. Torres que el català està retrocedint en igualtat a Catalunya. Carles Solà deia l’altre dia en una conferència que aquest “és un procés d’adaptació mútua” però cada dia se li treu més importància al català, en tots els àmbits. S’està mostrant un caràcter molt repressor en parlar del català com una lacra, una barrera que impedeix els bons resultats acadèmics a les escoles per parts dels alumnes immigrants a Catalunya. És més, hi ha centres en què els estudis es realitzen íntegrament en una llengua, com seria el castellà i hi ha famílies que aposten per aquest model educatiu. El més vergonyós és que es sentin aquestes coses des de dins de Catalunya. I no estem parlant de nacionalisme, sinó de cultura, respecte i igualtat.

Victòria i adéu a Sepang.

No sabia si esperar-me, deixar-ho reposar o què fer, però al final m’he decidit.

Aquest matí només llevar-me he sentit com cridaven al menjador, veient la televisió, aquest cap de setmana hi havia motociclisme a Malàisia. M’he aixecat ràpid, despentinada i amb els ulls mig tancats. “Què passa?” S’ha fet el silenci. “Simoncelli” He encès ràpid l’ordinador, m’he posat a buscar. Mitjans, canals de televisió on-line, premsa, perfils de Twitter. A tot arreu deia que era greu. I buscant i seguia llegint comunicats de premsa dels equips de motos, la preocupació de la gent a la xarxa. Edwards i Rossi se l’han emportat per davant quan ha caigut. Però no he vist les imatges, almenys no encara. Ha quedat estès al terra, inert, sense casc. Tant de bo s’estabilitzi, no podem passar un altre cop pel mateix. Anava amunt i avall per les pàgines. Silenci a casa. El meu pare seguia canviant de canal nerviós, buscant alguna notícia optimista. Xoc. Davant els meus ulls s’actualitza la pàgina. “S’ha acabat”. No tenia esma per cridar al meu pare, que bufava i bufava. 24 anys.

Estimo el món del motor, un dels molts somnis de quan era més petita era seguir-ho tot de ben a prop. Suposo que és per això que estudio periodisme. Que és per això que m’afecten tant aquestes coses. Però crec que no has de sentir molta passió per un esport així per lamentar una pèrdua tan sobtada. Tan jove i tan ple d’energia. Fatalitats en les que et pares a pensar i no t’entren mai al cap.

El circuit que li va donar la victòria li ha robat l’última alenada. Companys, amics, familiars i seguidors, tot un món ha presenciat com marxava fent el que més li agradava, competint i arriscant al límit. Seria d’ingenus pensar que no tornarà a passar, però tant de bo no es repetís un mal tràngol com aquest. El paddock, el campionat i el motor li diu adéu prematurament a un jove Simoncelli que apuntava a ser el substitut del més gran Rossi 46.

I aquest és l’esport que tants estimem, aquest on tots els segons compten, on tot pot passar, on resideixen la velocitat, la competició i el risc.

Segueixo llegint comunicats de premsa i pàgines web, publicacions de corredors i pilots de totes les modalitats i categories, i encara em cauen llàgrimes i se m’encongeix el cor. Sempre se’t recordarà, Sic 58. Ciao, Marco.

Les paraules, les protagonistes.

Encara no sé ben bé com sortirà això. Ho vaig intentar una vegada però la mandra em va superar. Ara estic més animada, amb ganes d'escriure. Vaig fent i desfent. Estreno un blog totalment diferent al que he començat a la Universitat. Aquest serà plural, a dies notícies i altres pensaments, descripcions, el que sorgeixi, com si es tractés d'un anunci de cites del diari. Busco escriure, alliberar-me i tenir algun que altre lector o el que sorgeixi.

El que més em preocupa és decepcionar-me a mi mateixa. Hi haurà dies que no podré parar de publicar i èpoques de sequera de paraules... Hi ha èpoques i èpoques. I jo, tingui alts o baixos a la meva vida, sempre tindré una espineta clavada, unes paraules que anireu veient en els meus escrits a mida que vagi publicant línies. Les paraules màgiques i exactes que descriuen i guien la meva manera de viure i de pensar en depèn quins aspectes, les paraules que constitueixen la meva gran veritat.

Fins aquí, els cinc cèntims que feien falta per trencar el gel.

Demano col·laboració i crítiques per part dels qui llegiu les entrades!